He llegit que el Sr. Batle de Calvià té la intenció de deixar el trull que comporta viure a un lloc turístic i es vol acollir a la pau, quasi conventual, del carrer de Sant Bartomeu. Li alab el gust. No tothom pot gaudir d’aquest privilegi i manco parar casal, o millor dit casalot, en un carrer carregat d’història en majúscula i de petites històries quotidianes protagonitzades per gent anònima i ja només recordades pels qui ens hem criat al barri.
Així com el carrer dels Bastaixos i el de l’Argenteria eren les artèries comercials que donaven vida a l’antic barri del Segell, el carrer de Sant Bartomeu ens parla més d’estudi i recolliment. Se suposa que en el Call Menor ja existia durant la dominació musulmana una sinagoga, convertida després en l’església de Sant Bartomeu, que va donar nom al carrer, i situada precisament a l’emplaçament actual del Banc d’Espanya.
En aquest carrer va viure Don Miquel Forteza i Pinya, ens ho conta al seu llibre Del meu temps. En una de les seves narracions, Don Miquel diu que "Pel carrer de Sant Bartomeu, poques vegades hi passa res, en no ésser el Carro de la Beata; devers les dues o les tres de la matinada". No sé si la Beateta passava pel carrer però, quan jo era petita, em vaig criar a cals meus padrins, que habitaven al número 10. Supòs que han canviat la numeració del carrer, ja que era una de les primeres cases entrant pel carrer dels Bastaixos.
La pau i tranquil·litat dominaven l’indret. Pau només trencada pels crits dels infants que jugàvem a la plaça de "la Manxeta" (mai l’anomenàrem de Can Tagamanent) i per les coes de pagesos que els dissabtes davallaven a comprar a la fàbrica de la plata de la meva tia de Can Piña-Grau. El que ara és un imperi va començar amb la botigueta al fons de la plaça de la Manxeta.
El senyor batle tendrà per veïnada una plaça dedicada al molt noble llinatge català dels Tagamanent, esper que no li causi malsons. Ja sabem que tot el que fa olor de català al Sr. Delgado li causa picor. Confiem que si un dia mana, no faci canviar el nom de la plaça i si ho fa que no l’anomeni "Plaza de la Mancha" confonent la "manxeta" amb les gestes del Quixot. Coses més grosses s’han vist. La manxeta situada al bell mig de la plaça donava molt de joc. Fer el paper d’esclaves donant voltes fermades al mànec de la font, mentre el cap de la banda del carrer de les Monges ens pegava llenderades a l’esquena, ens feia sentir protagonistes de Quo Vadis.
A la nostra època també hi havia bandes. La de la plaça Major, la de la plaça d’en Coll i la nostra, la dels carrers de les Monges i la del Banc d’Espanya. No teníem cap distintiu ni estètica pròpia, tots anàvem amb els mateixos baveros plens de llànties que ni el sabó fluix no aconseguia esborrar. Però teníem ben clar el nostre territori. Les bregues entre bandes d’adults per col·locar les cadires a primera fila per la processó del Dijous Sant a l’Àguila eren èpiques. Les dones més renoueres eren les de la plaça d’en Coll, inoblidables.
Entrant pel carrer dels Bastaixos hi havia el forn on dúiem a coure les coques, les panades i els crespells, el xot de pasqua i la porcella per Nadal. En aquella època a les cases ciutadanes no hi havia forn. La madona que despatxava, malcarada i mostatxuda, era com les jaies dolentes de les rondalles. Després hi havia el colmado La Mina, amb els seus sacs de sucre que ens feien pecar de luxúria gustativa.
Quan la madona estava distreta ficàvem el dit dins aquella blanca dolçor i llepàvem amb molt de delit, era el xupa-xup dels pobres. Els caramels eren un luxe, propis només del Ram. Al carrer de Sant Bartomeu també hi va haver Radio Juventud i un cafè freqüentat pels periodistes del Baleares i de la desapareguda Hoja del Lunes, com també importants personatges del "Movimiento" local.
Més trista és la història de la meva companya d’escola Mercedes David. Vivia a dues portalades de cals meus padrins. Els falangistes anaren a cercar el seu padrí un vespre del trenta-sis. El pobre home estava malalt i el feren aixecar del llit; no s’havia amagat perquè no havia comès cap delicte, només votar la república i tenir idees esquerranes. Mon pare, que era de dretes, però estava en contra de tota la barbàrie desencadenada pel feixisme, estava aborronat. Aquest fet va ésser un cop molt fort per als habitants del carrer perquè tots eren com una família. A mi no m’ho varen amagar mai, hi ha una memòria històrica que per molt que fessin no varen poder esborrar. Es transmetia de pares a fills.
Qualsevol horabaixa que fessis una volta pel carrer de Sant Bartomeu podies sentir el piano i el violí de les germanes Conxa i Carmeta Cortés Forteza-Rei, que omplien l’aire de sons que fins i tot feien callar els infants més salvatges. Tancava el carrer el cafè Replà, ple de senyores que fumaven. Però curiosament la seva activitat laboral no anava cap a Sant Bartomeu, sinó cap al carrer de les Monges.
Senyor Delgado, només li preg: si ve a viure al nostre barri, tengui present la nostra història i no n’inventi una de nova com va fer embrutant la memòria de Don Tomàs Forteza i Cortés; i encara no ha demanat disculpes als seus descendents. Qualsevol que es consideràs un senyor ho hauria fet; rectificar és de savis.